Anècdotes del Restaurant Piró

Any Zero: Posa un restaurant a la teva vida

Ja fa uns 26 anys que el pare i la mare ens van reunir a tots quatre a la vora del foc de casa, i van deixar caure una pregunta que canviaria la resta de les nostres vides: "Què us semblaria si muntéssim un restaurant?".

Aquella pregunta tenia trampa, i ja ens van advertir que si el feiem, hauriem de treballar de valent, però per altra banda era l'única fórmula que veien per tirar endavant, i d'aquesta manera, pagar-nos els estudis.

Fins aquell moment, la nostra família havia treballat la terra, i durant catorze anys, havem tingut una granja de porcs, però aquest negoci, gràcies a la magistral negociació del govern espanyol en l'entrada a l'anomenat llavors "mercat comú", cada cop més, es tractava d'un negoci ruïnós. Per altra banda, l'ametlla es pagava a preu de misèria, i l'oliva i la vinya no donaven per alimentar una família amb quatre fills.

La ubicació va ser el primer, ja feia un temps havia sorgit la idea de fer un restaurant als baixos de casa, on actualment hi ha el celler Arrels del Priorat, però finalment, varem reconstruir una casa que varem comprar a la "Yolanda", una bona amiga de la mare, una casa que sempre li havia fet goig, i això semblava un bon auguri per aquesta nova aventura. El punt era bo, al costat de la Plaça del Mestre Cabré, més coneguda com la Plaça del Piró, i el que era més important per la mare, just davant de Cal Guiamet, cosa que li permetria escapar-se tot sovint a veure la padrina Cisca.

Van ser uns mesos de molta feina i nervis, volíem un ambient rústic, però a la vegada que no caigués en els tòpics de parets sobrecarregades amb estris i més estris del camp, per exemple. Per altra banda, voleiem fer una aposta per una restauració de qualitat, i per tant, vestir les taules amb un parament elegant a la vegada que sobri, i fugir de les estovalles de quadres i dels gots de "duralex" que llavors eren quasi un estàndard en els restaurants de la zona.

Per la construcció varem optar per materials com el totxos fets a mà, amb els que varem fer les arcades i voltes de les finestres i la porta. Les parets blanques, amb un sòcol de pedra de davall-roca al Lloar, que van anar vestint una sala dividida en un menjador principal, més ampli, i un altell, just a sobre de la cuina, com creant dos ambients.

Per ornamentar aquest gran espai, varem decidir que els aplics i les làmpades havien de ser de ferro forjat, i aquí va ser on ens varem posar en les mans d'un forjador de Tivissa, lloc d'on procedia la padrina Teresa, la mare del pare. L'artista en qüestió s'anomenava Rafel Bordera, i recordo com si fos ara quan el tiet Josep Enric va portar en la furgoneta aquell munt de ferro forjat, i com el pare i jo, amb una corriola varem penjar aquelles grans làmpades al sostre del menjador.

Un altre element decoratiu va ser una premsa que ja feia molts anys el padrí Cecilio, pare de la mare, va baixar del Mas de Dalt, i que després de tenir-la anys i panys a Cal Xampo, els pares van decidir ubicar sobre la porta d'entrada al restaurant, una picada d'ull al món del vi, amb un "clinc-clenc", (com anomenarem a aquests tipus de premses a Gratallops), que havia servit per fer el vi de la familia. I aquí va apareixer un dels primers conflictes familiars.

No sé si heu hagut de posar algun cop el nom a un negoci, però es tracta que sigui fàcil de recordar, que soni bé, etc.. Doncs, això, estàvem buscant un nom, i els que sortien no ens agradaven, o sigui, faltava poc per obrir i encara no teniem nom, o eren massa rebuscats, o sonaven malament, o... Bé, el fet és que un dia el pare va dir-nos que ja tenia un nom, i era "clinc-clenc". Ostres, m'agradaria que poguéssiu veure les cares de tots plegats, primer incredulitat, (no podia ser que ho digués seriosament), i un cop comprovat que ho deia seriosament, va venir el contraatac. L'argument més definitiu va ser quan no recordo qui va dir: "No estaria malament per un restaurant Xinès".

Finalment varem arribar al nom de Piró, era el més lògic, curt, fàcil de recordar, no feia referència a cap dels noms de les dues families, evitant així problemes familiars, i el més important, a qualsevol persona que arribés a Gratallops i preguntés pel Piró a un crio, rebria una indicació millor que la de qualsevol GPS, doncs per a tots nosaltres, el Piró, és la plaça on des de petits hem jugat.

Poc a poc tot anava agafant forma, i la cuina s'anava vestint: Fonons, forns, neveres, etc... Per altra banda, plats, copes, tasses, estovalles, tovallons, anaven ocupant prestatges i taules mentre s'apropava el dia assenyalat per la inauguració, i davant el nostre desconeixement del negoci, gent com el senyor Benedito de Reus, varen ajudar-nos a triar licors. Ostres, quin munt de brandies que existien, i nosaltres que només coneixíem el Torres 5, el Torres 10 i el Mascaró. Doncs sí, resulta que amb els whiskies passa el mateix, i a part del Chives, que teniem a casa amb una ampolla de Mascaró i una d'anís del Mono, per les visites, n'hi ha molts més.

Això em recorda una anècdota que s'escapa al temps d'aquest capítol, doncs va passar quan portàvem unes setmanes amb el restaurant obert, i molts clients ens demanaven Terry per fer el cigaló. I el pare va anar a comprar, i buscava el Terry entre les ampolles de licors, i maleït sigui, per ser un brandi tant i tant conegut, com és que no el tenien? El més sorprenent va ser que el pare va dir-li a un dels mossos del magatzem, i l'home li senyala una pila a dues passes, i allí estava, però, no es deia Terry, el nom era Centenario.